El 2 de maig del 1989 surt per primera vegada a la portada de l’Avui el nom d’Albert Viladot com a nou director. Pocs dies abans, les pàgines de Cultura del diari anuncien la creació dels Premis Avui destinats a la premsa escrita en català. La convocatòria es pot fer gràcies a l’acord establert amb la Caixa de Manresa, aleshores dirigida pel dinàmic Sr. Valentí Roquetas, que és l’entitat que paga la festa. El premi més important és l’Avui d’articles publicats i que en aquesta primera edició guanyarà Teresa Pàmies, col·laboradora habitual del diari des del primer dia. Està dotat amb 400.00 pessetes. Altres premis estan destinats a reportatges publicats a la premsa comarcal, a contes escrits per adolescents, al millor programa de ràdio i televisió, als millors assaigs en el camp de la literatura i la comunicació, a la millor fotografia, i al millor reportatge escrit per menors de 30 anys. Aquest darrer premi porta el nom de Laia González, la companya de redacció morta d’un tumor cerebral aquell mateix any quan només tenia 32 anys. En el jurat hi figuren alguns dels noms més prestigiosos del periodisme català, la majoria col·laboradors del diari entre els quals Carles Sentís, Joaquim Molas, Joan Triadú, Eliseu Climent i Jaume Guillamet. Salvador Cardús, que havia estat nomenat subdirector del diari, i jo, ens vam repartir la secretaria dels diversos premis i ben aviat acabaré de responsable general sempre amb coordinació amb el personal de la Caixa de Manresa i, naturalment, amb la direcció del diari. Jo hi poso els cinc sentits. Per a mi, aquesta iniciativa —amb sopar al Ritz inclòs, si més no en alguna de les edicions— és un exemple de com ocupar espais centrals en el mon de la comunicació a Catalunya.
Albert Viladot
Max Cahner continua manant i Lluís de Carreras és nomenat gerent de l’Avui. En Lluís de Carreras havia estat el secretari general del Departament de Cultura, és a dir el número dos, durant el mandat de Max Cahner. Personatge d’una educació exquisida, d’un tracte excel·lent, ell i jo havíem mantingut una molt bona relació professional.
Salvador Cardús, el nou subdirector de l’àrea d’opinió, havia passat a ser el meu superior immediat. Fins al moment de posar-me a escriure aquests articles jo em pensava que en Cardús formava part del Grup Acta perquè així consta en diversos textos que he consultat. Però ell, a través d’un correu electrònic on em facilita algunes dades que li he demanat, em diu que mai va ser membre d’aquest Grup. I així ho deixo escrit.
Jo em veia perfectament capaç de portar l’àrea d’opinió sense necessitat de cap subdirector que em manés. N’hi hauria hagut prou amb una conversa amb el director sobre com enfocar la secció i, sobretot, quina mena de col·laboradors prioritzar. Però aquesta conversa no va existir mai perquè l’Albert Viladot no confiava en mi. Suposo que em devia considerar un periodista massa proper a allò que ell i en Ramentol, en deien la vella guàrdia i que servia per desqualificar la vàlua d’un periodista sense entrar a considerar el seu perfil professional concret. Jo ja escrivia els editorials del diari abans que entrés en Salvador Cardús i en seguiria escrivint mentre ell hi va ser i també després. La meva malfiança, per tant, era lògica; o tenia una certa lògica. Va quedar evaporada, però, al cap de ben pocs dies de compartir despatx amb el nou subdirector. Pràcticament no he tornat a coincidir amb en Cardús després del seu pas per l’Avui però en guardo molt bon record. Per fora la seva timidesa el feia aparentar distant. Per dins, les seves fermes conviccions religioses i diguem-ne patriòtiques resultaven amorosides per la seva humilitat intel·lectual que el feien intentar entendre les raons de l’altre. No semblava un estil de pensament gaire usual entre els intel·lectuals que jo freqüentava. Era –i suposo que continua essent– una persona bona. Amb ganes de ser bo. La nostra relació no va tenir cap punt de fricció. Tal com em corresponia, vaig seguir les seves indicacions i el vaig ajudar en el que vaig poder quan em demanava l’opinió sobre continguts o sobre maneres d’escriure un editorial. Jo em sentia proper a les tesis que defensaven els membres d’Acta, sobretot, perquè mai no havia patit el xarampió de marxisme que semblava indispensable per moure’s pels espais de la cultura, la política i l’ensenyament de casa nostra. Fins i tot Jordi Pujol es declarava seguidor de Mounier que predicava que no es podia ser anti-comunista. Però els aires de superioritat que gastaven alguns membres d’aquell col·lectiu; aquella suficiència dels qui es creien els inventors del catalanisme no és que m’irrités però sí que em provocava un cert recel.
El meu catalanisme no provenia de Jordi Pujol, com semblava el cas d’alguns integrants del Grup Acta, sinó del meu pare i de la meva mare. Del meu pare, que ens parlava amb admiració de Cambó i de la meva mare que, en la seva adolescència, en plena entrada en vigor de la reforma fabriana, havia jugat a pagar penyores amb els seus germans quan se’ls escapava algun castellanisme que jutjaven excessiu.
A mi no se m’acudia lligar el sentiment catalanista a una política determinada.
Quan em vaig afiliar a la CNT el 1976 amb un grup de militants vam intentar, en aquell moment sense èxit, ressuscitar la revista Catalunya, naturalment en català, que havia estat dirigida per Joan Peiró durant la guerra civil. I quan vaig escriure un llibre d’entrevistes amb la Frederica Montseny no se’m va acudir redactar-lo en castellà. Durant els anys seixanta jo m’havia emmirallat en la generació anterior a la meva; aquella que, malgrat la marginació política, cultural i econòmica que patia no deixava de lluitar per la defensa de la llengua, la cultura i els drets de Catalunya. Tots ells, per cert, o si més no aquells a qui vaig conèixer i admirar, radicalment pobres. El catalanisme venia de lluny i, amb tots els meus respectes, no l’havia començat Jordi Pujol per molt que alguns membres del Grup Acta es creguessin que amb ell, i amb ells, s’iniciava la Història.
Salvador Cardús
No sé si quan va ser nomenat director de l’Avui, l’Albert Viladot ja estava malalt. En tot cas, la malaltia –una leucèmia– es va anar agreujant fins a provocar-li la mort el 9 de febrer del 1993, tres anys i mig després del seu nomenament. El cubicle amb dues taules de la secció d’Opinió on jo treballava estava situat a l’entrada de l’ampli espai que ocupava la redacció. Només calia passar a l’altra banda del vestíbul per arribar al despatx del director. Jo ho vaig fer tantes vegades com va ser necessari però la relació amb l’Albert Viladot no va resultar gens fluida. Mentre Cahner seguís de màxim responsable del diari jo continuaria essent una mena d’empestat. Ja anava bé algú que escrivís els editorials i potser també perquè jo començava a tenir un cert renom. El meu article diari –“Figures, paisatges”– havia passat a l’última pàgina al costat de la columna de Josep M. Espinàs i sota la de Montserrat Roig. D’aquesta manera, la segona pàgina quedava configurada amb l’editorial, l’acudit d’en Cesc i els articles de Vicenç Villatoro i Pilar Rahola, els companys de viatge de Viladot al Grup Acta. La Rahola entrava al despatxet d’Opinió com si es tractés de casa seva. Em sorprenia la seva habilitat telefònica on cada interlocutor rebia no la Veritat sencera sinó –com explica la càbala– un fragment de veritat. De la Pilar admiro la immensa fe que té –o sembla tenir– en les seves capacitats intel·lectuals i socials i en la seva facilitat per circular pels laberints més difícils fins a trobar-ne la sortida, generalment a favor seu.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
A finals del 1986 o principis del 1987 no vaig rebre cap citació per anar a veure Max Cahner, el nou home fort de l’Avui, a l’ Acadèmia de Bones Lletres on estava organitzant la nova redacció. Sí, en canvi, que en Vicenç Villatoro, que em sembla recordar que encara no formava part de la redacció però que es movia en l’òrbita de Cahner, em va dir d’anar a dinar. No sé amb quina excusa va voler que ens trobéssim fora de Barcelona. Ara penso que devia ser per fer del tot discreta l’entrevista. Què devia voler? A l’arribar al segon plat ja estava sobre avís: Max Cahner havia donat l’ordre de treure’m del diari. No m’ho podia creure. Jo em tenia per un bon professional; la meva secció funcionava bé i treballava amb un equip que, com ja he dit, era d’una competència màxima. No hi havia cap raó professional que justifiqués aquesta mesura. El mon se’m va enfonsar sota els peus. Durant els tres anys que havia treballat al Departament de Cultura jo havia estat l’ombra del conseller com corresponia al càrrec que exercia. A part de la feina diària que m’encomanava, l’acompanyava en els viatges que fèiem per Catalunya cada cap de setmana en un Seat Mirafiore sense aire condicionat cedit per la Diputació. Visitàvem alcaldes, instal·lacions culturals, assistíem a concerts i actes de tota mena –per Setmana Santa, al matí a Olesa; a la tarda, Esparreguera–; si convenia ens quedàvem a menjar o dormir en algun hotel; i durant les llargues estones del viatge ens suportàvem mútuament els humors asseguts als seients del darrere parlant o endormiscats.
Cahner era una mena de locomotora elèctrica en un país que encara funcionava amb màquina de vapor.
Ho vaig escriure al capítol del meu llibre Temps indòcils (2007) dedicat a parlar del meu pas pel Departament de Cultura. I afegia: “Cahner era puntual, metòdic, ordenat, obsessiu i colèric. Tenia la capacitat seductora dels grans polítics, però una irrefrenable habilitat per destruir els equips humans que ell mateix havia creat. No sabia mantenir l’equilibri emocional que els experts consideren imprescindible en totes les persones que duen a terme una funció directiva i la seva tendència a barrejar els afers públics amb les relacions privades el va dur a la ruïna política”. L’Eudald Solà i jo, els dos caps de servei que estàvem directament a les ordres del conseller, vam ser dues de les víctimes d’aquest desequilibri emocional quan Cahner es va deixar endur per les fílies i les fòbies de les persones que tenia més a prop. En vam ser víctimes després d’haver tornat, tots dos, a les nostres feines habituals –ell, professor de grec modern a la Universitat; jo, periodista al diari Avui– sense pensar, en el meu cas, que me’l tornaria a trobar. Poc temps després d’haver reingressat al diari, algú em va dir que en Cahner ens acusava, a l’Eudald i a mi, de no haver fet prou per evitar que el president Pujol deixés de comptar amb ell per a la segona legislatura. No havia paït la seva no continuïtat al govern català. Però jo, en aquell retorn a la meva activitat periodística, tenia prou feina per re-obrir-me pas en un ofici on qualsevol absència temporal es pot convertir en definitiva. I no m’havia preocupat més d’aquesta insídia. Ara, però, en pagava les conseqüències. ¿Com explicar als de casa meva, als quals havia tingut pràcticament abandonats durant els tres anys que havia durat el meu pas pel Departament de Cultura, que Cahner em volia fora del diari? Ho tenia malament per buscar ajuts. Jo no m’havia mogut mai pels despatxos de Presidència de la Generalitat que és on es feien i es desfeien les aliances importants. I si l’Emili Àlvarez Moliné no s’havia pogut salvar de la crema, menys ho podria fer jo. Cahner –ja ho he dit– tenia plens poders i resultava impensable que algú de més a munt el pogués desautoritzar per una decisió que no deixava de ser un afer intern. I tampoc no podia comptar amb l’ajut de l’Àngela Vinent perquè en el clan del Poble Nou jo hi tenia pocs amics per les meves males relacions amb Huertas Claveria arran que jo hagués acceptat, en el seu moment, la direcció de la revista Oriflama que era un dels seus feus.
Max Cahner obrint la placa commemorativa amb el seu nom de la sala d’exposicions del Palau Moja davant el conseller Joan Manuel Tresserras i el l’ex-president Jordi Pujol, l’any 2010.
Finalment vaig aconseguir evitar l’expulsió a canvi de la meva destitució com a cap de Cultura i amb l’obligació de fer de redactor de guàrdia fins a altes hores de la nit en caps de setmana. Des del punt de vista familiar, un desastre. Des del punt de vista professional, no deixava de ser un alleujament tenint en compte la manera com el nou director entenia les pàgines de Cultura. Ramentol volia unes pàgines de Cultura més combatives. I em va posar un exemple que m’ha quedat a la memòria. Va agafar la pàgina d’un diari i em va dir:
“Per escriure la crítica d’un llibre dolent, no cal gastar gaires ratlles. Publiques de dalt a baix de la pàgina una paperera amb un gran No i a sota el títol del llibre”.
Li vaig dir que jo no em veia en cor de seguir aquestes instruccions. Vaig deixar la secció de Cultura i em van donar un despatxet tot sol on va començar la meva etapa com a responsable d’opinió i editorialista. La secció de Cultura va quedar en mans de l’Avel·lí Artís. Després, hi va arribar en Jordi Capdevila, procedent de la secció de Política. I en van formar part, en un moment o altre, Ignasi Aragay, Dolors Palau, Carme Giró i Montse Frisach, entre d’altres. Julià Guillamon va deixar el diari perquè, després d’unes cròniques sobre la Universitat Catalana d’Estiu, no li van renovar el contracte i David Castillo es va fer càrrec del suplement de Cultura. (A l’exposició sobre els 50 anys de l’Avui, que aquests dies es pot veure al Palau Robert, en David Castillo escriu que ell és el creador del suplement de Cultura. El proper dia que el vegi li regalaré unes píndoles d’Omega 3 per evitar-li més pèrdues de memòria i un llum de gas per si n’ha acabat les existències.)
El 23 d’abril de 1986, coincidint amb el desè aniversari de l’Avui estrena rotativa pròpia, a Badalona. I el 24 de juliol el diari surt per primera vegada amb un nou disseny, més espectacular que l’anterior: ”El FBI s’instal·la a Barcelona” i “Ni borsa ni Barça” són dos dels titulars de la portada. I, entre altres novetats, un suplement d’humor on escriu Ramon Barnils, i que acaba per crear problemes, i un equip d’investigació format per Antoni Batista i Josep Playà Maset –dos excel·lents periodistes– que també resulta conflictiu especialment per una entrevista a Josu Ternera dient que els Jocs Olímpics del 92 no seran objectiu d’ETA.
La calma dura poc temps. El 19 de juny del 1987 es produeix el terrible atemptat d’un escamot d’ETA contra el magatzem Hipercor amb el resultat de 21 morts i 45 ferits. Sense tenir-hi art ni part, el diari Avui es troba col·locat en mig del drama. Un membre de la banda terrorista havia trucat a la telefonista del diari per advertir-li de la col·locació de la bomba i de la urgència de procedir a l’evacuació de l’edifici. Immediatament, des del diari es va donar avís a les autoritats policials però elles no van fer prou cas de l’advertència. La jove telefonista del diari s’ho va passar molt malament quan la bomba va explotar i va provocar més de vint morts i desenes de ferits. Ella, i la resta de responsables del diari, havien actuat correctament. A més, després es va saber que els terroristes també havien trucat a Hipercor i que la policia hi havia enviat uns quants agents. Però, finalment, havien arribat a la conclusió que es tractava d’una falsa arma i per això no havien ordenat desallotjar el local. Tot això ho ha explicat molt bé l’Antoni Batista en el seu llibre Atemptat d’Hipercor. Terror i negligència. Hipercor i la construcció periodística d’ETApublicat per La Magrana el 1997.
Mentrestant, començo a escriure un article diari d’opinió a la segona pàgina de l’Avui. Es titula “Angles” i prenc com a model els textos ja esmentats de Llorenç Gomis i de Jordi Maluquer. O sigui, uns articles que no tracten directament de política però que se la miren des de lluny més amb la intenció d’analitzar punts contradictoris –o aparentment contradictoris– que de assumir posicions rotundes. I on parlo també de personatges, de cultura i del panorama polític internacional, temes que han constituït l’eix de la meva activitat periodística.
La situació d’en Ramentol esdevé cada vegada més fràgil perquè sota la seva direcció el diari no només no guanya lectors sinó que en perd –passa del 40.232 als 37.321 sempre segons la font esmentada– i perquè ja no té el suport d’alguns dels amics que aconsellaven Cahner. Un incident objectivament poc important –el canvi en la ubicació de la portada de la notícia de l’aprovació d’un pla d’hotels (pactat per Convergència) per una referència al català a la Comunitat Europea (una informació on els socialistes queden bé)– és l’excusa per a la seva destitució. Aquesta vegada com que l’empresa no pot usar l’Emili Àlvarez li toca assumir el càrrec de director en funcions al subdirector Josep Playà Montaner, una de les persones més crítiques tant respecte a les obsessions de Calcuta d’en Jaume Serrats com als estirabots d’en Ramentol. Periodista culte i assenyat ha estat al peu del canó des del primer dia i l’empresa no sempre ha valorat com mereixia la seva competència i dedicació.
Albert Viladot és nomenat nou director del diari Avui i en Santiago Ramentol se’n torna a la Facultat de Ciències de la Informació.
A l’article d’ahir citava Josep M. Colomer com a membre del Grup Acta. Es tracta en realitat de Jaume Colomer, professor de Dret Polític i comentarista de política internacional a TV3.
El 21 de desembre del 1985, Jaume Serrats va ser destituït com a director de l’Avui. Causes? Maria Favà, en el seu llibre ja citat, i Àngela Vinent, en una de les entrevistes que ha fet en Saül Gordillo a les pàgines d’El Punt-Avui sobre la història del diari, coincideixen a afirmar que va ser una decisió presa pels dirigents de Convergència després d’un seguit d’informacions publicades pel diari que havien molestat especialment Miquel Roca Junyent, el secretari general d’aquest partit. I citen concretament tres d’aquestes informacions: el relleu donat a les accions de protesta no-violenta dels membres de la Crida; un editorial amb crítiques a la Llei Antiterrorista –que havia comptat amb el vot favorable de Convergència al Congrés de Diputats–; i un article de Lluís Bonada sobre el desè aniversari de la mort de Franco on s’informava que Josep Gomis, militant de Convergència, en aquell moment president de la Diputació de Tarragona, diputat a Corts i un dels polítics més propers a Miquel Roca, el dia de la mort del Dictador havia vetllat el seu cadàver vestit amb l’uniforme de falangista. Roca estava en aquell moment plenament concentrat en l’Operació Reformista i sembla que aquestes tres notícies el van incomodar profundament. Les devia considerar perjudicials per a la imatge de catalanisme renovador però tranquil que volia presentar a la resta d’Espanya. Durant uns dies l’Emili Álvarez Moliné fa de director en funcions i el 14 de gener de 1986 ja apareix el nom de Josep Faulí com a nou director. No cal dir-ho: Faulí era, si més no per als qui treballàvem a l’Avui des del primer dia, un dejà vu. Ell, en aquesta segona ocasió, era perfectament conscient de la seva provisionalitat com a director i si va acceptar de tornar al diari va ser simplement perquè el president Pujol així li havia demanat. Per a mi van ser uns mesos d’una gran diguem-ne placidesa professional incapaç de preveure el terrabastall que estava a punt de caure’m a sobre. Amb motiu del desè aniversari de la sortida del diari, l’anterior equip directiu havia organitzat un seminari de pensadors entre els quals hi havia el filòsof italià Gianni Vattimo que acabava de publicar El fin de la modernidad, un llibre que em va obrir les portes a la comprensió del món que es preveia després del descrèdit de les ideologies redemptores del segle XX. El vaig poder conèixer personalment tot i que no recordo haver-li fet cap entrevista.
El desè aniversari de l’Avui el vam celebrar a la sala de festes Scala. (Foto Ferran Sendra)
Però a la redacció aquest desè aniversari no va ser rebut al so de bombo i platerets. La sensació que no ens n’acabàvem de sortir era generalitzada. En una llarga carta dels treballadors dirigida al Consell d’Administració es deia:
“No veiem que hi hagi un afany col·lectiu per potenciar la premsa escrita en català per dir-ho clar i català, ni la societat civil, ni el mon empresarial, ni la classe política, no es preocupen gens del nostre diari. (…) No podem competir per manca de mitjans”
i es posava l’exemple de la manca d’una rotativa pròpia. Segons les dades que Marçal Sarrats va publicar el 2002 en el seu treball de recerca 25 anys llegint en català. 25 anys del diari Avui. Història del diari Avui (1976-2001) sota la direcció de Serrats la mitjana de difusió del diari havia passat dels 38.053 exemplars de l’època Maluquer als 40.232. Una nota negativa d’aquest segon mandat de Josep Faulí va ser la marxa de Mercè Ibarz cap a un renovat Diari de Barcelona.
El terrabastall general va arribar amb el nomenament de Santiago Ramentol com a director. Aquest nomenament va ser una decisió presa, podríem dir que de forma exclusiva, per Max Cahner que havia estat nomenat editor del diari Avui amb plens poders. Molt probablement aconsellat per J.B. Culla, Cahner –que desconeixia totalment el mitjà periodístic– va nomenar director Santiago Ramentol, un dels redactors en cap d’El Periódico i professor de la Facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma on era company del professor Culla. A la vegada, Ramentol estava molt ben relacionat amb Josep M. Huertas Claveria. Així doncs, arribava a la direcció de l’Avui amb dos sòlids suports: el de Max Cahner i el grup de sobiranistes més o menys joves reunits al voltant d’Acta –Villatoro, Rahola, Viladot, Gifreu, Imma Tubella, Josep Maria Colomer– i el del diguem-ne clan del Poble Nou sota el mestratge de Huertas Claveria. Àngela Vinent va ser nomenada subdirectora i el seu pes dins la redacció va augmentar. En Cahner també va fer venir de València el periodista Juli Esteve perquè s’ocupés del procés de digitalització del diari que havia començat ja amb anteriors directors.
Max Cahner, i desconec si també en Ramentol, s’havia instal·lat en un despatx de l’Acadèmia de Bones Lletres, rere la plaça de Sant Jaume, i d’allà anaven essent cridats els redactors que presumiblement havien de formar part del nou organigrama. Però a mi no em cridava ningú. A la redacció del diari alguns suposaven que jo havia d’ocupar un càrrec destacat tenint en compte la meva anterior vinculació amb Max Cahner i les connexions que jo seguia mantenint amb el mon cultural del país. Però els dies passaven i ningú no em deia res. Se suposava que Cahner i Ramentol estaven tramant una gran revolució que semblava ser l’aspiració secreta dels successius directors que queien com en paracaigudes sobre la redacció de l’Avui. I sempre amb la mateixa obsessió: fer un diari més modern per poder guanyar prestigi i vendre més. Com si la responsabilitat de la situació de l’Avui fos conseqüència d’una redacció plena de carques ideològics i incompetents professionals. Aquesta és la mentalitat amb què Cahner i Ramentol es van fer càrrec del diari. Perquè només així s’entén un dels primers disbarats que van cometre: l’acomiadament d’Emili Álvarez Moliné, un bon redactor, que havia acceptat fer de director en funcions en alguna de les crisis que havia patit el diari i d’una militància catalanista des d’abans de l’arribada de Jordi Pujol al poder, a qui havia de fet de xofer en alguns dels molts viatges que el futur president feia per tot Catalunya. “Jo vaig plorar quan vaig destituir l’Álvarez Moliné” li dirà anys més tard Ramentol a Maria Favà. I aquí, en aquest punt del relat, a mi se’m fa difícil no escriure que devien ser llàgrimes de cocodril.
A mesura que en Jaume Serrats i l’Àngela Vinent aconseguien implantar el seu model a mi em semblava que no anàvem ben encaminats. Són els anys –recordem-ho– de la creació i consolidació, en termes de reconeixement professional i d’audiència, de TV3; un èxit que es deu tant a la perícia dels seus directius i professionals com als mitjans econòmics de què disposa. Els impulsors de TV3 ho tenien clar: no concebien una televisió antropològica –com pretenia José Maria Calviño, el director general de TVE– sinó una televisió diguem-ne total tant des del punt de vista informatiu –penso en les imatges de la detenció del Vaquilla– com en el camp de l’entreteniment –l’emissió de la sèrie Dallas en català–. Hi ha model, talent i mitjans. En Jaume Serrats i el seu equip s’hi emmirallen i el director fa circular una reflexió que ho resumeix:
“L’Avui ha de ser capaç de cobrir a l’instant tot allò d’interès que pugui passar a Calcuta”.
Sí. L’objectiu és indiscutible per a un diari que vulgui jugar a primera divisió, però ¿qui paga les despeses d’un corresponsal o d’un enviat especial tal com fan els diaris realment de primera? No és una pregunta retòrica. L’empresa editora del diari Avui –Premsa Catalana SA– continuava tenint greus problemes de finançament. No és que els seus dirigents fossin uns mals administradors. Simplement, és que com diu la dita “d’on no n’hi ha, no en raja”. I un diari que no neix aixoplugat, més o menys directament, per una empresa, o conjunt d’empreses, o per un govern o partit polític amb capacitat per influir en bancs o entitats similars, ho tenia molt difícil. I a mesura que passaven els anys, la situació empitjorava perquè els mitjans audiovisuals anaven prenent el protagonisme, i la capacitat d’influència, de la premsa escrita.
Les constants dificultats econòmiques de l’Avui arribaven a fer molt difícil l’arribada del paper. Il·lustració elaborada amb IA per Clara Boadas.
Explicaré dos episodis perquè s’entengui en quines condicions havíem de treballar els redactors de l’Avui. Com que la majoria de col·laboradors de les “meves” pàgines de Cultura cobraven amb molt retard vaig aconseguir que, a través d’en Jordi Úbeda, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, de la qual n’era el president, acordés una subvenció periòdica al diari Avui. Seguia sent l’únic diari en català i això justificava la mesura. La meva alegria, però, va durar poc. Els responsables del diari em van dir que els col·laboradors de Cultura no podien gaudir d’un tracte privilegiat i que, en tot cas, aquestes subvencions passarien a disminuir el dèficit global del diari. El segon episodi demostra que la picaresca no és un invent només espanyol. Un dia, a la cantonada de l’edifici on s’imprimia l’Avui, Jaume Vilalta, el gerent, la persona que més miracles feia per impedir que el diari deixés de sortir, esperava amb impaciència no se sap ben bé què. Fins que va arribar un camió mastodòntic procedent de Noruega carregat amb les bobines del paper que l’Avui necessitava per poder ser imprès aquella nit. En Vilalta el va dirigir de seguida cap al xamfrà. Acte seguit, va fer descarregar el camió per uns quants treballadors de la casa que ja havien rebut instruccions. I quan els responsables del transport li van presentar la factura ell els va dir, tranquil·lament: “L’hauríeu de fer arribar a Banca Catalana” els responsables de la qual en realitat no sabien res d’aquest presumpte tracte. Mentre en dies següents es desfeia l’embolic, aquell carregament de paper ja havia fet la seva feina.
A partir de la meva tornada al diari Avui (octubre 1984) a la secció de Cultura hi vam treballar l’Avel·lí Artís, fill del periodista Sempronio que jo coneixia des dels temps de Destino; la Mercè Ibarz, que provenia de la secció d’Espanya; i en Julià Guillamon, que vaig fitxar recent sortit de la Facultat de Filologia Catalana. En Pere Tió s’ocupava de la informació sobre cinema; en Jaume Comellas de teatre i música; i en Santi Riera, de la ràdio i la televisió. Érem una secció plenament competitiva i ho dic amb l’orgull per la feina que entre tots vam fer i en reconeixement a l’autonomia que el director Jaume Serrats ens va donar des del primer moment.
D’esquerra a dreta Pere Tió, jo, Avel·lí Artís i Julià Guillamon. Fotografia gentilesa de Ferran Sendra.
A les pàgines d’informació general de seguida s’hi va afegir el suplement Avui del Diumenge, en color, pagat per la Direcció General de Joventut que només ocupava algunes de les pàgines per informar de les seves actuacions. Gràcies a l’Eudald Solà aquest suplement es va estrenar amb un conte inèdit de Salvador Espriu –Pas i notícia de la Trinquis– amb una il·lustració de Carme Solé. I en aquell mateix número inaugural, un article de Joaquim Sala-Sanahuja des de París sobre l’últim premi Goncourt concedit a Marguerite Duras. Picàvem fort. Recordo la vinguda a Barcelona de Jorge Luís Borges el 1985, un any abans de la seva mort. Era una visita amb aires d’acomiadament. Cec, l’acompanyava Maria Kodama. Els responsables del viatge havien convingut unes poques entrevistes periodístiques a Barcelona. Amb l’Avui no s’hi comptava. No era la primera vegada que passava en un esdeveniment d’aquesta mena. Jo, aquest cop, m’hi vaig resistir. Vaig trucar a l’editorial que havia organitzat la tournée i vaig protestar de forma educada. Finalment, en Julià Guillamón va ser autoritzat a entrevistar-lo. Quan es va acabar, en Borges va dir:
“Es la mejor entrevista que me han hecho. Lástima que sea para un periódico en catalán”.
Des del seu punt de vista tenia raó. A l’Avui del Diumenge jo hi vaig publicar dues entrevistes. Una, a Pierre Vilar, on justificava la invasió soviètica a l’Afganistan; i l’altre, al poeta José Agustín Goytisolo, amb qui mantenia una bona amistat.
A les pàgines diàries i a les del suplement jo procurava donar cabuda a tots aquells intel·lectuals, escriptors i artistes que tinguessin alguna cosa interessant per dir. Si res em reca és no haver-ho fet encara amb més intensitat. Cada setmana publicàvem, entre tots els membres de la secció, i algun col·laborador que s’hi afegia com en Rafael Vallbona, un article signat amb el pseudònim Virgili i Salvat dedicat a les xafarderies del món cultural. Era una manera de trencar la seriositat informativa que jo creia indispensable en un diari com aquell. Això no vol dir que no tinguéssim problemes. Recordo, per exemple, la trucada d’un enfadat Xavier Folch perquè en la informació publicada arran de la mort de Joan Vinyoli –el novembre del 1984– no vam obviar els seus problemes amb l’alcohol. Poc temps després –el febrer del 1985– la mort de Salvador Espriu va merèixer un desplegament informatiu espectacular. Ho hauria de repassar però crec que, en total, li vam dedicar deu pàgines. El dossier estava preparat de feia dies. Aquesta previsió pot semblar escandalosa per al lector ingenu però en realitat era una pràctica habitual que no sé si es continua fent. Jo no vaig poder anar a l’enterrament d’Espriu, com hauria volgut, perquè em vaig haver de quedar a la redacció supervisant tota la informació. A en Jaume Serrats li va agradar molt el títol que li vaig suggerir per a la portada del diari:
“Ha mort Salvador Espriu, poeta nacional de Catalunya”
i especialment quan li vaig advertir que això de “poeta nacional” seria comentat i criticat per les elits benpensants. I així va passar. Però no he cregut mai, i menys després d’haver escrit la biografia d’Espriu, que aquells que van criticar la diguem-ne grandiositat de l’enterrament del poeta –amb ministres i consellers donant-se cops de colze per ser a primera fila– tinguessin raó. Espriu havia sortit personalment humiliat després de la guerra civil. La seva ambició acadèmica era altíssima: potser arribar a rector de la Universitat com el seu mestre Bosch Gimpera. I, en canvi, es va trobar fora de la universitat i fent de passant d’un notari mal educat i grotesc. M’imagino el pam-i-pipa que devia fer al capità general quan aquest es va quadrar davant del seu fèretre al Palau de la Generalitat. L’endemà, l’enterrament a Arenys de Mar va constituir una de les mostres més irrebatibles del triomf de la renascuda consciència catalanista. A Salvador Espriu mai no li havia agradat perdre i, finalment, havia guanyat la partida.
Amb la majoria d’escriptors hi manteníem, tots els integrants de la secció, una relació molt fluida: Marià Manent i Pere Calders s’alternaven al Davantal, l’article que es publicava al peu de la primera pàgina del Suplement. Seguíem amb els col·laboradors de sempre, i també de nous: Maria Aurèlia Capmany, Marta Pessarrodona, Joan Triadú, Joan Rendé, Àlex Broch, Ramon Pla, Isidor Cònsul i un llarg etcètera. Un dels pocs escriptors amb qui no vaig aconseguir mantenir una relació fluïda va ser amb Joan Brossa. Trucava per telèfon a mitja tarda i es presentava: “Sóc Salvador Espriu” em deia. I quan li deia que no m’enredés, que ja sabia qui era, ell replicava: ´”Es que si dic que sóc en Brossa no em fareu cas”. Amb els anys he comprovat que Brossa va jugar a fons el paper de poeta avantguardista del país i que això el portava a adoptar una presència pública teòricament provocativa. Per exemple, vestir-se de pobre per acudir a les recepcions oficials a les quals havia d’anar en la seva condició de convidat o estrella. Brossa ja és festejat a les revistes culturals dels anys cinquanta i seixanta. Al contrari de Joan Vinyoli, aquest sí un autèntic marginat durant molts anys, tot i tractar-se, al meu entendre, de la veu lírica més pura de la poesia catalana contemporània. Per a mi, van ser uns anys especialment feliços. I un dels records més bonics que tinc són els de la meva relació amb la Mercè Ibarz, en Julià Guillamón, l’Avel·lí Artís, en Pere Tió –que aconseguia anar de convidat als grans festivals de cinema que es feien a Europa– i en Santi Riera, d’una fiabilitat professional absoluta.
Pocs dies abans del meu retorn a l’Avui -després dels tres anys que havia passat al Departament de Cultura— vaig anar al Palau de la Generalitat per acomiadar-me del president Pujol. Crec recordar que en l’entrevista també hi havia en Lluís Prenafeta. Fins aleshores el meu tracte directe amb aquests dos personatges havia estat pràcticament inexistent. Recordo que jo havia parlat breument amb el president el dia de la inauguració del Servei Territorial de Cultura que es va crear a Tortosa, trencant l’esquema provincial. Amb en Prenafeta no recordo cap conversa. Jo vaig agrair-los l’oportunitat que m’havien donat de treballar directament amb el govern del meu país i a preguntes seves els vaig dir que me’n tornava a l’Avui. No recordo qui dels dos em va oferir entrar a treballar a TV3.
Però jo em sentia, sobretot, un periodista de diari, que confiava, i així els hi vaig dir, en les possibilitats de l’Avui.
A l’Avui les coses havien canviat molt. Per començar comptava amb un nou director, Jaume Serrats Ollé, procedent d’El Correo Catalán i del vespertí Catalunya Exprés. La direcció del diari es completava amb en Carles Flo com a subdirector i l’Àngela Vinent com a redactora en cap. En contraposició, havien marxat alguns dels periodistes més preparats. Penso, sobretot, en l’Antoni Ribas, que va ser fitxat per El Periódico, diari en el qual es va acabar jubilant; i en la Rosa Pinyol, que es va convertir en el puntal de la secció de Cultura de La Vanguardia i que, per desgràcia, va morir ja fa uns anys. Aquest flux de redactors de l’Avui cap a altres mitjans de comunicació va acabar essent moneda corrent en aquells anys vuitanta quan la premsa escrita encara estava eufòrica i els mitjans audiovisuals naixien o es consolidaven amb força creixent. Els redactors més espavilats de l’Avui, que molt probablement s’havien iniciat en aquest diari en l’ús del català com a eina de treball, sovint rebien ofertes substancioses tant pel que fa a sou com a possibilitats professionals, i “ens” deixaven. En certa manera, l’Avui els pagava un aprenentatge del qual després se n’aprofitaven els mitjans de comunicació més potents. Marxaven, és clar, els millors i la seva substitució no sempre era fàcil i molt sovint significava un nou aprenentatge.
És en aquest context que vaig pensar i dir que el més revolucionari d’un periodista de l’Avui era voler-s’hi jubilar.
Com és veurà al final d’aquesta història, no ho vaig aconseguir.
Jaume Serrats i el seu equip van entrar a l’Avui amb la idea de modernitzar-lo. Al Correo Catalán, en Serrats havia treballat sota les ordres de Manuel Ibáñez Escofet, que continuava essent un periodista de considerable influència sobre Jordi Pujol; i després, a Catalunya Exprés, on havia demostrat les seves capacitats com a director. Allà havia coincidit amb l’Àngela Vinent, una periodista del Poble Nou, que formava part del grup que liderava en Josep Maria Huertas Claveria i que havia col·laborat a la revista Quatre Cantons. En parlar d’en Serrats he de començar per agrair-li la manera com va procurar que el meu reingrés resultes el màxim de beneficiós possible per al diari i per a mi. En un diari que sempre estava faltat de redactors ell es va trobar que havia de mantenir una plaça buida sense poder-la cobrir. Cada any, quan havia de renovar l’excedència, em pressionava perquè tornés. Però un cop retornat al diari no em va fer la vida impossible, o difícil, sinó que va buscar el millor encaix per a mi i per a les aportacions que jo pogués fer. Jo havia sortit del diari amb la qualificació laboral de cap de secció i ara en Serrats m’oferia ser coordinador de les seccions de Cultura i Espectacles, a mig camí entre aquella denominació i la de redactor en cap.
Jaume Serrats i Ollé.
Mentre vaig treballar a la Generalitat, la secció de Cultura de l’Avui havia estat dirigida per en Lluís Bonada. Pensava, i ho segueixo pensant, que una de les missions d’un diari com l’Avui –recordem-ho l’únic que en aquell moment (1984) es publicava en català– era donar visibilitat a la feina dels nostres escriptors, dels nostres intel·lectuals. Parlar d’ells, dels seus llibres, dels seus punts de vista, de la seva trajectòria. En pla positiu. A en Bonada, en canvi, no li feia res criticar àcidament un llibre encara que es tractés d’una novel·leta escrita per un autor d’escassa rellevància i de poques vendes. Cada setmana publicàvem una columna destinada a aquests llibres de caràcter local o comarcal. En Bonada no hi estalviava epítets negatius quan ho creia de justícia fer-ho. Jo li vaig fer veure les meves discrepàncies. Ell, finalment, va deixar la secció.
El gener del 2007 vaig publicar Temps indòcilsque volia ser una crònica –no “la” crònica– des de la Barcelona des dels anys seixanta fins a la formació del primer govern Pujol. En el capítol dedicat al naixement de l’Avui escric que “puc certificar que la redacció de l’Avui es trobava en permanent estat d’excitació ideològica”. En el seu llibre sobre l’Avui, publicat el 2017, Maria Favà afirma que en el meu text dic que la redacció, en aquells moments, era incendiària. Però aquesta paraula en el meu escrit no surt per res. Ara potser matisaria això de l’ ”excitació ideològica” però segueixo pensant –o així ho recordo– que aquesta excitació existia i que es concretava, per exemple, en la profusió d’assemblees a la redacció.
Alguns redactors érem propietaris, des d’abans de la nostra entrada a l’Avui, d’uns quants comptes de participació que era la fórmula que els promotors del diari –crec que a partir d’una idea del notari Puig Salellas– havien ideat per tal de recollir diners.
Un compte de participació vol dir que una persona posa diners en un negoci ideat per una altra persona sense formar part de la societat que aquest ha creat i sense fer-se càrrec dels deutes als creditors si l’empresa no surt bé. I dada molt important: el partícip pot mantenir oculta la seva identitat enfront de tercers. Aquesta clàusula impedia que la policia espanyola tingués accés al nom dels compte-partícips i, per tant, no pogués prendre represàlies contra ells.
No sé exactament quants comptes de participació vaig adquirir. Devien ser pocs perquè la meva economia no era gaire ostentosa. Mentre remenava papers per escriure aquest text, he trobat un d’aquests comptes de participació que és el que reprodueixo aquí.
Però a més, després, el 1978, quan ja s’havia creat l’empresa Premsa Catalana SA, en la negociació d’un dels primers convenis els redactors vam comprar accions –el preu de les quals es va descomptar de l’augment de sou pactat– a canvi que tres representants nostres accedissin al Consell d’Administració. Aquestes accions, una de les quals també reprodueixo, tenien un valor de 5.000 pessetes cadascuna.
No sé quantes me’n van tocar però en tot cas jo n’he guardat quatre. La presència de representants de la redacció a l’òrgan rector de l’empresa constituïa una novetat molt interessant en el panorama de la premsa barcelonina, i espanyola, però no era precisament sinònim d’eficàcia resolutiva.
En una de les moltes assemblees destinades a discutir el conveni col·lectiu, un redactor de la casa va proposar que els augments salarials fossin inversament proporcionals a la categoria laboral. És a dir, que el auxiliars de redacció tinguessin un augment més important que els redactors i així successivament. Jo era cap de secció i els caps de secció, en aquell diari i en aquelles circumstàncies, havíem de tenir dedicació plena i exclusiva a la feina de l’Avui si volíem seguir intentant fer un diari amb cara i ulls. Com diu el tòpic en parlar del periodisme d’aquells anys, no teníem horaris; sobretot, a l’hora de plegar. Quan jo arribava a casa els meus fills ja feia hores que dormien. La proposta d’aquell redactor va ser rebuda amb gran satisfacció per la majoria de la plantilla tant pels qui realment cobraven poc com per aquells que des del seu esquerranisme consideraven progressista això d’igualar salaris. La proposta, finalment, no va tirar endavant. Per cert el redactor que l’havia formulat, al matí exercia de professor a la Universitat Autònoma de Barcelona a la recent creada Facultat de Ciències de la Informació i a la tarda treballava com a redactor de l’Avui. Cobrava, doncs, dos sous. Ben aviat va deixar l’Avui i amb el temps ha arribat a ser un dels catedràtics més prestigiosos d’aquella Facultat. Jo me’n vaig alegrar i hi segueixo mantenint, quan el veig, una relació cordial.
La meva primera estada a l’Avui es va acabar el 30 d’abril del 1981. Una de les decisions de Jordi Pujol després de la seva primera victòria electoral va ser la creació del Departament de Cultura. Max Cahner, editor, professor universitari, promotor de la Gran Enciclopèdia i del diccionari Corominas, va ser nomenat conseller. Dins l’organigrama dibuixat per tirar endavant aquest departament estava prevista la creació de la plaça de cap de gabinet. Suposo que es tractava de trobar un periodista de l’àrea de cultura i catalanista. No van haver de buscar gaire. L’any 1981 a Barcelona els professionals que complíem aquests dos requisits no érem precisament majoria. Quan m’ho van proposar no vaig dubtar a dir que sí. Només vaig posar una condició: al Departament de Cultura tan sols hi volia estar durant una legislatura perquè la meva vocació seguia essent la de periodista i la meva intenció era tornar a l’Avui al cap de quatre anys. Jordi Maluquer, el director de qui depenia la decisió, no hi va posar cap inconvenient i en va deixar constància per escrit en una carta molt amable que em va adreçar i que encara conservo. El dia 1 de maig del 1981 vaig començar a treballar al Departament de Cultura com a cap de premsa. Després de passar unes setmanes de prova vaig ser nomenat cap de gabinet del conseller Max Cahner tal com ja estava previst des del primer moment i vaig exercir aquest càrrec fins al 31 d’agost del 1984, un cop passades les segones eleccions al Parlament de Catalunya.
Sota el comandament de Jordi Maluquer (segon director, 1976-1982) la macro-secció que portava l’Antoni Ribas va quedar subdividida en tres: política, societat i ensenyament i cultura que van passar a ser dirigides per ell, per l’Emili Álvarez Moliné i per mi. En aquell moment les informacions sobre temes d’ensenyament eren especialment importants per a un diari com l’Avui perquè les competències sobre aquesta matèria estaven en vies de traspàs i les negociacions, naturalment, no eren gens fàcils. Els traspassos d’ensenyament –és bo recordar-ho– van estar molt ben portats i es van aconseguir uns acords –sobre nomenament de mestres, edició de llibres de text, inspecció— que ara serien molt difícils d’obtenir. A l’encert d’aquestes negociacions hi devia contribuir el record de la situació que s’havia creat durant la Segona República quan l’Estat va permetre que la Generalitat organitzés la seva pròpia xarxa escolar sempre i quan el govern central pogués continuar amb la seva. Si això s’hagués repetit en aquell moment de la Transició aquesta doble xarxa hauria quedat dividida, a la pràctica, per parlars lingüístics –català i castellà– amb conseqüències probablement catastròfiques pel que fa a la consideració de Catalunya com un sol poble, veritable pedra de toc de la política pujolista. Nosaltres, des de l’Avui, ajudàvem com podíem. Crec recordar un editorial del diari reclamant les plenes competències que el ministre d’Educació –el gallec Otero Novas– anava exhibint, queixós, pel Parlament espanyol. Érem, sí, un diari de províncies i en català però potser se’ns atribuïa, si més no des d’alguns sectors, una representativitat de la qual, nosaltres, els redactors de l’Avui, immersos en els problemes quotidians de supervivència, no n’acabàvem de ser conscients.
Una altra modificació positiva introduïda per Jordi Maluquer va ser la nova compaginació del diari que va fer-se efectiva el dia 1 de febrer del 1981, quasi cinc anys després de la sortida de l’Avui. Era fruit d’una necessitat que l’anterior director, en Josep Faulí, ja havia detectat però que durant el seu curt mandat no havia pogut portar a la pràctica. El nou disseny havia estat encarregat a l’equip Saura-Torrente, que acabaven de crear les Edicions de l’Eixample. Havien començat la seva trajectòria com a compaginadors a El Noticiero Universal. Allà havien estat els meus companys, confidents i amics i ara era jo el qui havia convençut Maluquer de la idoneïtat dels seus serveis a l’hora de modernitzar la fesomia del diari. La seva proposta, àgil i clara, va ser molt ben acceptada pel conjunt de la redacció.
En aquest nou model, el mateix dia 1 de febrer apareixia per primer cop el Suplement Arts i Lletres. En Daniel Giralt-Miracle s’ocupava de les informacions artístiques; jo, dels aspectes literaris i de la coordinació general. Amb els anys aquest suplement s’aniria consolidant i ampliant i jo me’n sento especialment satisfet. Aquest primer suplement s’obria amb una entrevista de Joan Rendé a Montserrat Roig i incloïa articles de Maria Aurèlia Capmany, Joan Triadú, Sebastià Serrano, Núria Ventura i informacions sobre novetats literàries d’Henry Miller i Gil de Biedma, entre altres autors. A la part artística, articles d’en Daniel Giralt Miracle, Enric Jardí i Pilar Parcerisas, entre altres.
Pocs dies després, el 23 de febrer, J.V. Foix havia de rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Per tal de cobrir la informació, vaig arribar a la plaça Sant Jaume deu minuts d’hora. Però les portes de Palau estaven tancades. El tinent coronel Tejero acabava d’entrar al Parlament espanyol amb un grup de guàrdies civils armats amb metralletes. En uns anys en què els telèfons mòbils encara no s’havien inventat –o, si n’hi havia, no havien arribat a Barcelona– vaig pensar que el més convenient era tornar a la redacció del diari. Quan el cap de la secció d’Espanya, Pau Camps, va anunciar, alarmat, amb la ràdio al costat de l’orella, que la Guàrdia Civil havia entrat al Congrés dels Diputats amb les armes a la mà, els redactors de l’Avui estaven reunits en assemblea. Com és lògic, aquesta notícia, l’actuació de Milans del Bosch a València i els rumors de tota mena que circulaven sobre les adhesions, i els dubtes, dels capitans generals havien creat una inevitable sensació d’angoixa. A l’espera dels esdeveniments, en Jordi Maluquer havia escrit un editorial que no contemporitzava amb els revoltats però que no els condemnava amb la rotunditat que calia. Després d’haver-lo pogut llegir, en Toio i jo vam anar a veure en Jordi Maluquer a demanar-li una rectificació. M’imagino que en aquesta reunió també hi devia ser el subdirector Jaume Guillamet però no el tinc present. En tot cas, Maluquer va refer l’editorial i alguns membres de la redacció vam sortir al carrer a veure què passava. Jo em vaig entrevistar amb en Francisco Mora, ex-corresponsal de premsa des de La Garriga, ex-membre de la Guàrdia de Franco, a qui Manuel Tarín, a l’època del Noticiero, havia col·locat molt a prop meu a la secció de Catalunya. Les seves paraules no van resultar gaire tranquil·litzadores. En canvi, les de Jordi Pujol, sí. El “Tranquil, Jordi, tranquil” va ser un encert ideològic i semàntic i el primer gest realment tranquil·litzador d’aquella nit tan atzarosa, on tot semblava penjat d’un fil.
Jordi Maluquer, el segon director de l’Avui, s’havia tret el títol oficial de periodista però no havia treballat mai en una redacció. Això sí, amb el periodisme hi tenia, de feia temps, una relació estreta. I l’obsessió de crear un diari en català li venia de lluny. Ja el 1967 havia constituït l’empresa Premsa Catalana amb l’objectiu de fer possible l’aparició del primer diari en català de la postguerra. Al costat del grup de professionals encapçalat per Josep Espar Ticó, a Jordi Maluquer li correspon el mèrit d’haver aconseguit el seu objectiu després d’una mobilització popular sense precedents quan encara Franco estava ben viu i manant. Poeta, escriptor, excel·lent crític musical, s’emocionava més fàcilment escoltant Lanza del Vasto, deixeble de Gandhi, pacifista, creador de la Comunitat de l’Arca, que llegint Gramsci, aleshores un intel·lectual de cita imprescindible com anys després passaria amb Josep Pla. Abans de ser nomenat director, a l’Avui ja hi publicava un article –crec que setmanal– que es titulava Prepolítica. Escrivia amb un estil gens categòric, a través d’un seguit de meandres sintàctics que sovint posposaven la conclusió a l’última ratlla. És una tècnica que potser ell havia après de Llorenç Gomis, el director d’El Ciervo, revista en la qual col·laborava de forma assídua. Jo, en aquests articles, m’hi fixava molt.
Mentrestant, a la redacció es consolidava la influència de l’Antoni Ribas. En Toio, com li deia tothom, havia entrat a l’Avui com a cap de la secció de Barcelona. Procedia d’El Correo Catalán, havia estat seminarista i, en aquell moment, militava al PSUC. Li agradava manar sense que es notés i a les interminables assemblees aconseguia imposar el seu criteri tant perquè solia ser el més assenyat en les propostes com per l’ajuda que tenia d’altres membres o simpatitzants del PSUC que el seguien a ulls clucs. En certa manera, jo també. De fet, havia passat a ser el seu segon perquè vam proposar, i la direcció va acceptar, que la secció de Països Catalans quedés integrada a la de Barcelona. Teníem llargues converses, i jo solia sortir-ne convençut. No era la primera vegada que em passava ni l’última que em passaria. Crec que he demostrat, al llarg de la meva vida professional, una notable capacitat de treball. Però sóc poc reflexiu i el joc d’estratègies i de tàctiques, de veure venir ambicions i conflictes se m’han escapat de forma sistemàtica o no les he sabut gestionar amb èxit. En canvi, per en Toio Ribas, potser per la seva doble condició de catòlic i comunista, aquest terreny no li resultava gens esquerp.
De dreta a esquerra, l’Emili Álvarez Moliné, el president Tarradellas, en Jordi Maluquer i jo.
La situació financera del diari no ajudava gens a la tranquil·litat de la redacció. Els seixanta milions de què disposaven els promotors en el moment de la sortida de l’Avui, s’havien evaporat o estaven en trànsit de fer-ho. Els problemes amb la distribució entre els subscriptors semblaven insolubles; la rotativa d’El Noticiero imprimia cada vegada pitjor; i els horaris de tancament seguien incompatibles amb la publicació de les notícies més vespertines. En aquest context, la destitució del subdirector Josep Maria Cadena –que des de la marxa de Josep Faulí mantenia una relació tensa amb Maluquer– no va ajudar gens a tranquil·litzar la situació. Per una part dels redactors, Maluquer era considerat un intrús i les seves dificultats a l’hora de prendre les decisions ràpides i quotidianes que un diari exigeix no feien sinó engrandir aquest divorci i perjudicar el procés de producció.
En Maluquer va buscar un subdirector que s’ocupés estrictament del vessant informatiu del diari mentre ell es reservava l’àrea d’opinió. Va fer tractes amb en Jaume Guillamet que va entrar al diari el 1980 i va plegar quan ho va fer dos anys després en Jordi Maluquer. No sé si en Maluquer havia ofert la subdirecció del diari a altres persones. El que sí que puc afirmar és que me la va oferir a mi, i que jo la vaig rebutjar després de pensar-m’ho molt. D’entrada, la proposta em va afalagar. Ara bé, jo admirava en Jordi Maluquer articulista però no li reconeixia l’autoritat professional que li cal a un subdirector en la seva relació amb el seu immediat superior. Finalment una llarga conversa amb l’Antoni Ribas, fins a altes hores de la matinada, va acabar per decantar la balança. Ell tampoc no veia clar que jo acceptés la proposta d’en Maluquer.
Seria injust, però, afirmar que durant l’etapa d’en Jordi Maluquer no es van produir millores importants al diari. Antoni Subirà, professor a l’IESE, consultor de vàries empreses, un dels homes de màxima confiança de Jordi Pujol, de qui era parent directe, ocupava el càrrec de president de Premsa Catalana SA. Era un personatge acostumat a prendre decisions. Pel que fa a la situació de l’Avui en va prendre dues de molt importants: el trasllat de la redacció a l’edifici del carrer Consell de Cent on estava ubicat El Correo Catalán; i la introducció de la fotocomposició informàtica i de processadors de textos, primer pas –un dels primers en tot l’Estat espanyol– de la progressiva digitalització dels diaris.
En aquells primers anys de l’Avui com a responsable de la secció de Països Catalans jo també tenia les meves mancances. Havia exercit, amb notable autonomia, de cap de secció de Catalunya al Noticiero i havia après a prendre decisions sobre el que calia o no publicar, i com fer-ho. Però ara, a l’Avui, la situació era diferent perquè es tractava d’una secció de molta més rellevància. D’una banda, jo només coneixia directament Catalunya de les excursions que havia fet pel territori durant els anys que havia passat dins l’escoltisme i d’alguns llibres que havia llegit. D’una altra, aquella primavera del 1976 jo estava entestat a consolidar la meva dedicació a la poesia i també la meva relació amb Frederica Montseny a qui havia conegut a Tolosa de Llenguadoc i amb la qual estava preparant un llibre-entrevista que es publicaria el 1977. Potser per això quan s’enfadava amb mi, en Faulí em deia “l’anarquista de Sants”.
Amb Frederica Montseny, al seu pis de Tolosa de Llenguadoc preparant el llibre Converses amb Frederica Montseny. Foto: Carlos Pérez de Rozas.
En Faulí era d’una generació anterior a la meva, i a mi em mereixia el respecte de tots aquells que havien aguantat el ciri quan sobre la processó queien llamps i trons, i impediments de tota mena.
Ells, en Faulí i en Cadena, durant els anys cinquanta havien aconseguit viure del periodisme sense perdre la dignitat. I aquest no era un comportament gaire usual entre els periodistes d’aquells temps, receptors de tota mena de corrupteles.
En Faulí tenia un posat seriós i unes maneres brusques. Però era una persona molt honesta. Tenia caràcter i no el dissimulava. El feia servir per prendre decisions que no admetien rèplica. Abans, però, t’escoltava i no li molestava donar-te la raó o acceptar la proposta que li presentaves.
Una de les responsabilitats que em va encomanar en Josep Faulí va ser la de convidar els principals crítics literaris del país a col·laborar a les pàgines del diari. Una de les entrevistes la vaig tenir amb en Joaquim Molas, a qui no coneixia personalment però del qual sí que havia llegit l’”Assaig d’interpretació històrica” que encapçala l’antologia Poesia catalana del segle XX que ell i Josep Maria Castellet havien publicat el 1963. Jo seguia tutejant tothom però de seguida vaig adonar-me que en Joaquim Molas era “el doctor Molas”, en Triadú “el senyor Triadú” i que els havia de tractar de vostè. Amb ells dos vaig arribar a establir una relació de força confiança i al cap d’uns quants anys del Sr. Triadú en vaig escriure la biografia . Una de les missions de l’Avui havia de ser regularitzar la crítica literària del país que fins aleshores havia hagut d’usar la llengua castellana o refugiar-se a Serra d’Or i en publicacions locals o religioses benintencionades però d’escassa circulació.
La meva sorpresa va ser que el doctor Molas va distingir, en la nostra conversa, entre crítica literària en profunditat i crítica militant destinada als diaris i ell va venir a dir-me que només s’ocupava de la primera.
No va acceptar, per tant, la invitació que el director Josep Faulí li feia a través meu. La reacció de Joan Triadú va ser l’oposada. No es va refugiar en cap disquisició teòrica sinó que de seguida vam entrar en les qüestions pràctiques. Ell publicaria un article cada setmana el qual de forma alternativa tractaria d’una novetat literària i de la trajectòria general de la literatura catalana durant la postguerra. Quan jo vaig haver de marxar del diari, a principis del 1996, ell va seguir col·laborant. En aquests vint anys no recordo que fallés gaires vegades i va ser un pacient company de viatge en les múltiples vicissituds per les quals va travessar el diari.
Ell divendres 13 de maig del 1977 el nom de Josep Faulí va aparèixer per última vegada a la capçalera del diari com a director de l’Avui. El seu mandat només havia durat un any. L’endemà el seu nom va ser substituït pel de Jordi Maluquer. A primera pàgina una breu nota del Consell d’Administració de Premsa Catalana SA donava compte del canvi i a l’interior una informació resumia la biografia del nou director. Els redactors que començaven a tenir més influència entre la redacció van arrufar el nas. Jo, també.
"Amo les faules del filòsofs;
